Els Orígens de Catalunya

En aquest primer capítol d'una llarga sèrie sobre Catalunya ens endinsem en els inicis del que seria el Principat de Catalunya. Per explicar-ho em baso en el llibre «La formació d'una identitat» d'en Josep Fontana, un dels grans historiadors del nostre país.

En aquest capítol recorrerem els temps de Guifré el Pilós i arribarem a la formació de l'estat feudal, passant sobre com les famílies pageses de la Catalunya Vella van "repoblar" les noves conquestes del sud. En un principi, aquest moment històric pot semblar "avorrit", però és un dels moments més importants de la història del nostre poble.

La Catalunya que coneixem avui ha vist els seus inicis sota l'ombra del regne dels Francs i l'Imperi Carolingi i a poc a poc va prosperar en una terra de pagesos i masies que va anar prenent autonomia pròpia fins a establir-se com a nació, estat o país?

Què és una nació, què és un estat, què és un país? Segons Josep fontana una nació són el conjunt d'experiències històriques que han anat conformant una identitat col·lectiva i una cultura pròpia que proporcionen als seus ciutadans un sentit de connexió i de pertinença, reforçat [en el cas dels catalans] per una evolució política singular que va quallar en un contracte social que els donava la consciència de ser partícips d'uns drets i llibertats que caracteritzaven la seva societat: un conjunt d'elements, en suma, que integren allò que els catalans del passat anomenaven senzillament, "la terra".

Un país, segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, és un "territori d'una nació, d'un poble."

I, finalment, un estat, segons el Termcat, és una formació social organitzada com a unitat política amb plena sobirania. En aquest cas s'ha de fer un avís, en el mateix Termcat s'explica que, L'Estat no sempre ha existit ni tampoc sempre s'ha configurat de la mateixa manera. El concepte d'Estat s'ha utilitzat per a referir-se a formes molt diverses d'organització d'una comunitat. Durant el llarg període de les societats feudals, la característica bàsica va ser la inexistència d'una unitat política a la qual es pogués imputar de manera directa el poder de decisió general.

De fet, el poder es trobava repartit en diversos àmbits: la noblesa, l'Església i l'imperi, que eren els centres de poder, mentre que l'estatut de l'individu era de submissió a la seva autoritat. Això últim és molt important pel moment de la història que comentarem en els pròxims episodis: l'estat no era equivalent a una sola entitat, ni tampoc s'entenia de la manera en què ho entenem ara mateix. L'Estat entès com a equivalent a la unitat política independent no apareix fins al segle XVI quan Maquiavel el teoritza en l'obra cèlebre "El príncep".

Abans de saber-ho ens hem de remuntar als primers comtats catalans. La península estava en plena invasió musulmana i des del regne Franc es volia recuperar territori als infidels. Així va ser com el 785 van prendre Girona i l'any 801 Barcelona va caure en mans franques, ja sent Imperi Carolingi. En aquests territoris s'hi va instal·lar un protectorat (afegir cairon sobre definició protectorat) carolingi on manaven comptes nomenats pels reis francs i famílies locals notables. Aquests comtes assumien funcions de representació, administració, militars i de justícia. El primer comte va ser Bera, destituït el 820.

Tradicionalment, se'ns explica que quan la dinastia dels Capet, l'any 987, va ascendir al tron es van trencar els llaços de dependència amb l'imperi. Aquest relat sumat a la llegenda dinàstica de Guifré el Pelós (càiron: darrer compte nomenat per un rei franc), va servir de pretext perfecte per donar una data exacta del naixement de Catalunya. Tot i això, la construcció de la unitat territorial va ser molt més llarga i complexa.

A les terres que quedaven més al sud, aquells camperols i pagesos nouvinguts o ja residents anaven guanyant terreny a les garrigues i als alzinars. Aquesta transformació de l'espai suposava territori "guanyat" pels comptes cristians. Aquesta repoblació no va ser una substitució: aquelles terres del sud estaven poblades per altres pobles, amb l'arribada de nous camperols les parcel·les de terra es van dividir "equivalentment". Les primeres onades repobladores van atraure a més onades, passant d'estar formada la primera per pagesos rics i petits nobles, a gent més humil durant la segona. En aquest moment es van anar formant societats i comunitats a la vegada que jerarquies.

L’assentament de famílies pageses i la jerarquització de la societat va comportar l’aparició d’amos de les terres i de diferents formes de poder. Des del segle Xi (onze) apareixen al camp una sèrie de trets característics de Catalunya que van perdurar fins al segle XIX, un dels més significatius va ser la forma de cessió de terres a cens, és a dir a “renda”. Les terres tenien un propietari superior, el senyor de les terres; els pagesos podien fer ús de la terra vitalíciament (cairon: a més els fills la podien heretar) i treballaven les parcel·les d’aquella terra com si es tractés de la seva propietat i a canvi li devien al senyor un terç (cairon: generalment, també hi havia cens que suposava la meitat de la collita i altres variants). Aquestes formes de cessió van ser l’embrió dels posteriors contractes emfitèutics. La dinàmica afavoria l’esforç i la productivitat de les famílies camperoles, a més esforç millor terra i millors collites per la seva pròpia subsistència i pel pagament del cens. Va ser en aquest moment quan va començar la cultura de l’aprofitament de l’aigua i el desenvolupament dels molins.

Mentre en el camp s’avançava en la forma d’organització econòmica, els comtes restablien les esglésies i refundaven monestirs, com el cas de Ripoll o Sant Joan de les Abadesses. Aquestes esglésies i monestirs van convertir-se ràpidament en l’eix vertebrador de la nova societat, i centres fonamentals de cultura.

Cap a l’any 1000 aquestes terres no eren una sola unitat política, de fet no tenien nom conjunt. Les terres eren, segons Josep Fontana “una juxtaposició de comtats independents units per una identitat de llengua i una comuna acceptació de la preeminència barcelonina”; el que descriu com un Principat sense príncep i sense nom (Cairon: de fet, la denominació mateixa de Principat no serà usada fins cap a 1350, en temps de Pere el Cerimoniós). Catalunya es constituiria més endavant i de diferents formes al llarg del temps. Com es diu en el llibre, “No hi havia estat, però hi havia els fonaments d’una nació”. Al que era Catalunya tenim la realitat d’unes identitats nacionals que es basaven en: el parentiu, l’etnicitat, la llengua i cultura compartida; totes aquestes bases estan profundament arrelades en la nacionalitat catalana actual. A més, segons Bisson, a Catalunya el concepte de nació passa per davant del d’Estat. Aquesta afirmació explica que a Catalunya va aparèixer primer la nació que l’estat, no pas com a altres racons del món, on l’estat va portar a l’aparició d’un sentiment nacional.

Quan el califat de Còrdova es va desmembrar els catalans van aprofitar per fer de les relacions de pau i guerra. Els catalans es van convertir en exportadors de mà d’obra nombrosa, altament especialitzada en l’ofici de les armes, i remarcablement equipada. Aquest fet sumat a l'expansió de la població i de la producció agrícola, gràcies als pagesos, va ser l’element principal de progrés.

En aquest moment ens hem d’aturar i obrir el marc històric a tota Europa. En aquests moments la producció agrícola va augmentar moltíssim, així com el comerç i la població; tanmateix, s’iniciava el procés de feudalització d’Europa. Per explicar aquest gran creixement de la producció, s’han fet diverses teories, algunes més criticades que altres. Fontana agafa tres de les explicacions més esteses i diu que individualment no es poden sostenir, sinó que cal complementar-les.

La primera de totes es basa en la millora de la tècnica i les grans rompudes de terres: Aquesta “teoria” explica que des de mitjan segle VII els pagesos d’arreu es van dedicar a guanyar terreny conreable a la natura gràcies a la introducció de millores tècniques i a les noves formes de cultiu organitzades col·lectivament pels camperols. Es va popularitzar la divisió de les terres en fulles; bàsicament la divisió de la terra en dues o tres grans parts de les quals només se’n conreaven una o dues, deixant l’altre pel ramat oví, que proporcionava adob pel cultiu i llana per a la indústria tèxtil, i també pel ramat boví que servia de força de tir per rompre terres. Josep Fontana afegeix que a Catalunya la disponibilitat de terres comunals, basades en els sistemes d’emprius importats dels pagesos de les muntanyes, van ser la base dels canvis agraris.

A més, el sistema d’emprius assegurava l’accés lliure dels veïns a boscos, erms i pastures; i va perdurar fins a la feudalització de les terres i la senyorització dels drets d’ús. Els senyors van començar a cobrar censos malgrat que els usatges manaven “que sempre siguin d’ús dels seus pobles sense cap oposició i sense haver de pagar cap servei o tribut conegut.”

Gràcies al creixement de la producció agrícola es pot explicar l’expansió a les ciutats del creixement, en aquest cas no de producció, sinó al creixement de les activitats industrials i comercials destinades a mercats locals, però també “internacionals”. Es té constància que a la Catalunya Vella, a partir del 1048, després de la Fira de la Seu d’Urgell, es va establir tota una xarxa de fires on circulaven productes provinents del Nord Europeu i s’intercanviaven pels del Sud musulmà. Així Catalunya s’establí com un passadís d’intercanvi entre aquests dos mons.

Aquestes dues teories encaixen a la perfecció, però no poden explicar completament la gran crescuda. D’aquesta manera, historiadors com Fossier o Lieberman van acabar decidint-se per raons ecològiques. Una anomalia climàtica medieval entre el 800/850 i el 1250/1300 que va aportar un clima òptim que va produir canvis en la coberta vegetal i al comportament humà i animal. El clima favorable, les noves i millors tècniques i el creixement del comerç es tornen en factors completament raonables per explicar aquest període de la història.

Hi havia altres explicacions que argumentaven que el creixement era donat per la revolució feudal, però altres explicacions com la de Chris Wickam semblem més encertades. Segons l’historiador el canvi va ser molt més lent i marcat per l’enfrontament entre un mode de producció camperol i un altre feudal. Aquesta explicació encaixa molt més amb la situació que es vivia a Catalunya.

La revolució feudal només va ser la reacció dels senyors i de l'Església per a obtenir un control sobre els camperols i treure profit de la seva capacitat productiva.

Tot i la gran bonança, en la història tot és relatiu. És veritat que el camp produïa més i que el comerç havia crescut molt, però l’equilibri era molt fràgil: qualsevol guerra, sequera o epidèmia el trencava i comportava períodes de crisis greus de fam; també conegudes com a caresties.

L’historiador Pere Benito va dedicar-se a estudiar aquestes crisis i va trobar que en el segle XII hauria hagut fins a 23. Una d’elles va iniciar-se a l’Empordà, a conseqüència d’una guerra nobiliària. La crisi es va estendre fins a Barcelona, on la manca de menjar va provocar un gran augment de la mortalitat. El creixement agrari, tot i ser beneficiós, no era estable ni garantit.

Com he explicat abans una part dels camperols catalans eren lliures i petits propietaris, sempre protegits per la Llei visigòtica, seguint el Llibre dels Judicis, i per la justícia comtal i eclesiàstica. Aquest món va viure una primera crisi que es va allargar de 1020 al 1060, iniciada en temps de Berenguer Ramón I. Fins llavors, els nobles i comtes obtenien riquesa i botins de les guerres contra els musulmans i de la participació dels seus propis mercenaris en les guerres civils musulmanes. Quan aquest botí va mancar temporalment, els senyor propietaris van desafiar el control comtal i es va donar pas a una etapa de violència. Els nobles van iniciar guerres i baralles entre ells, i van augmentar la violència i explotació als camperols, convertits ara en la seva pricipal font de riquesa.

Tota aquesta violència va estendre’s per tota la societat generant una explosió de crims. Per fer-nos una idea, fins a l’any 1000 els tribunals s’havien encarregat poc dels crims, però ara es multiplicaven.

Amb la rebel·lió dels senyors, el poder comtal es va veure molt afectat, tots els senyors dels castells ja no depenien del comte de Barcelona com havia estat fins abans. Cada senyor va agafar la justícia per la seva mà i van començar a jutjar i usurpar als pagesos segons el seu propi parè. A més, per solucionar els problemes que esclataven entre ells feien pactes anomenats convenientiae sense comptar amb cap intervenció de l’autoritat comtal. Poc a poc van anar formant exèrcits propis, llogant o pagant homes amb terres i rendes prop de la fortalesa que havien de protegir igual que al senyor. Aquests homes havien de servir per afermar el poder del senyor, defensar-lo i fer complir la seva autoritat en el seu feu.

Aquest règim de violència ja s’havia estés per tot el continent europeu i va arribar tardanament als comtats catalans, però en fer-ho, es va introduir de manera sobtada, cito: “amb brutalitat aterradora”. El motor d’aquest canvi va ser l’economia, els senyors volien obtenir beneficis d’una riquesa que ells no havien sigut capaços de generar, així doncs la solució fàcil va ser arrabassar als camperols amb la imposició de la senyoria banal, ells decidien què es podia fer i què no i de la manera en com s’havia de fer.

Els camperols catalans, que fins aquest moment, havien restat lliures sota la protecció del comte de Barcelona es van veure obligats a acceptar tot un seguit de limitacions en la seva llibertat i ser sotmesos a càrregues i serveis, marcant el camí a una nova servitud.

No sempre es feia ús de la violència per “esclavitzar” els pagesos, l’acumulació de terres i drets, usurpats o comprats, i l’ús de la fe i l’implantació de rituals, almoines i donacions per part de l’Església va servir per aconseguir poder sense fer un ús excessiu de la violència.

I així va ser com els pagesos i camperols catalans van veure desaparèixer els seus drets i llibertats, que fins ara, havien estat garantits pel comte de Barcelona.

Temps foscos s’acostaven i els poderosos, com sempre, mai no van estar satisfets amb l’aconseguit fins al moment. La feudalització de Catalunya era iminent i la pèrdua de poder del comte més que palpable. En el proper episodi parlarem sobre la formació d’un estat feudal, l’evolució d’aquesta revolta noble que va arrasar tot el continent.